Versió original subtitulada en castellà.
Després de rodar una pel·lícula a Hiroshima, una jove actriu francesa passa la darrera nit en un hotel, en companyia d'un japonès. Són dos desconeguts, però el que podria ser l'aventura fugaç d'una nit es converteix en un intens idil·li que fa que ella rememori un amor impossible viscut a Nevers (França) uns anys abans. La relació amorosa esdevé aleshores un procés introspectiu a través del qual la dona reconstrueix el seu passat i revela els seus sentiments més íntims al seu company.
Pel·lícula NO recomenada per a menors de 14 anys.
Alain Resnais neix a Gwened el 3 de juny de 1922 fou un cineasta francès. Fou un dels fundadors de la nouvelle vague francesa, innovà en la tècnica del flashback per a explorar la memòria i el temps, punts de vista i narratives ambigus. El 2009 (i pòstumament el 2014) va ser homenajat per a la seva carrera i obra completa a Canes.
Deu anys més gran que François Truffaut, ja s'havia guanyat un nom a finals dels anys quaranta amb llargmetratges documentals atípics, com Nit i boira (1955). Alguns els realitzà en col·laboració amb Chris Marker, un altre representant de la nouvelle vague, l'experimentació formal del qual va tenir una gran influència en Resnais.
La pel·lícula clau de la seva carrera fou Hiroshima mon amour (1959). La seva profunda reflexió sobre el temps, la memòria, la cultura i la història són força diferents dels elements culturals i autobiogràfics de les primeres obres de Jean-Luc Godard i Truffaut, per exemple. Resnais va mantenir el seu interès per aquests temes durant tota la seva carrera, com es pot comprovar en obres menys conegudes com ara Providence (1977), que segueix la interacció entre la memòria i la imaginació en la ment d'un novel·lista moribund.
La inquietud intel·lectual de Resnais també es reflecteix en el seu gran interès per l'escriptura experimental, sobretot el noveau roman que feia furor a París en l'apogeu de la seva carrera. Jean Caroyl, Jorge Semprún i, sobretot, Marguerite Duras, que va escriure Hiroshima mon amour, exerciren una gran influència en ell.
La col·laboració de Resnais amb Alain Robbe-Grillet a L'any passat a Marienbad (1961) va produir un dels films més complexos del cinema experimental. La seva fascinació per les provatures formals i per estructures impenetrables va perdurar fins al final de la seva carrera.
Smoking/No Smoking (1993) és una sèrie de dos films que es poden veure en qualsevol ordre, ja que la història té dotze possibles conclusions, malgrat que tingui un final obvi i universal, i tots es desenvolupen en un cementiri.
El seu darrer treball, Aimer, boire et chanter (2014), va ser guardonat amb al premi Alfred Bauer i amb el Premi de la Crítica Internacional FIPRESCI a la Berlinale.
"Un auster i subtil poema fílmic. (...) un difícil i elegant exercici de sintaxi poètica aplicada a la pantalla que, encara que en el seu temps es va repetir moltes vegades en altres films, tots de qualitat molt inferior, és en realitat irrepetible."
Ángel Fernández Santos: Diari El País.
"El sentido visual Resnais sólo es equiparable a maestros de la imagen como Orson Welles o Von Sternberg". Village Voice
Afegeix un nou comentari