Tres adioses

Isabel Coixet i Castillo Va néixer a Sant Adrià de Besòs el 9 d'abril de 1960 és una directora de cinema, guionista i publicista catalana.

 Va començar a fer pel·lícules quan li van regalar una càmera de 8 mm per la seva primera comunió.Després d'haver-se llicenciat en història dels segles XVIII i XIX per la Universitat de Barcelona, es va dedicar a la publicitat i la redacció d'anuncis. Va començar com a crítica de cinema a la revista Fotogramas. Va guanyar molts premis pels seus espots i finalment, l'any 2000, va fundar la seva pròpia productora, Miss Wasabi Films. 

 El 1988, Coixet va fer el seu debut com a guionista i directora amb Massa vell per a morir jove, «Una mirada a un grup de joves i la seva existència a la jungla urbana barcelonina».Li va comportar una candidatura als Goya a la millor direcció novell. Malgrat això, el debut va romandre gairebe desapercebut pel públic català. 

Va rodar la seva primera pel·lícula en anglès l'any 1996 i la va titular Coses que no et vaig dir mai. Aquest emotiu drama parla de la soledat, el desamor, l'absència, el buit i l'absurd quotidià. Hi participen actors nord-americans encapçalats per Lili Taylor i Andrew McCarthy, li va valer a Coixet la seva segona proposta als Goya al millor guió original. Coixet es va associar llavors amb una productora francesa i el 1998 va realitzar l'aventura històrica A los que aman. L'èxit internacional va arribar el 2003 de la mà del drama intimista My Life Without Me, un film basat en un relat curt de Nancy Kincaid . Aquesta coproducció hispanocanadenca va ser molt elogiada al Festival Internacional de Cinema de Berlín.

Coixet va continuar treballant amb Polley en el film, La vida secreta de les paraules (2005), també protagonitzada per Tim Robbins i Javier Cámara. La pel·lícula es va endur quatre premis Goya: millor pel·lícula, millor director, millor producció i millor guió.El 2005, Coixet es va sumar a divuit prominents cineastes internacionals més, entre els quals destaquen Gus van Sant, Walter Salles i Joel i Ethan Cohen, per a l'innovador projecte col·lectiu Paris, je t'aime, 

 Coixet també ha realitzat destacats documentals de temes de gran importància com ara Invisibles, una selecció de Panorama per al Festival Internacional de Cinema de Berlín de 2007 sobre Metges Sense Fronteres, i Viaje al corazón de la tortura, que es va filmar a Sarajevo durant la guerra dels Balcans i va guanyar un premi en l'edició d'octubre del 2003 del Festival de Cinema dels Drets Humans. 

L'any 2008 es va estrenar Elegy, rodada a Vancouver i produïda per Lakeshore Entertainment. Basada en la novel·la de Philip Roth The dying animal,amb guió de Nicholas Meyer i protagonitzada per Penélope Cruz i Ben Kingsley, 

Durant el 2009, a més de formar part del jurat de la 59a edició d'aquest festival, va estrenar Mapa dels sons de Tòquio a la secció oficial del Festival de Cannes. Amb guió de la mateixa Isabel Coixet, la pel·lícula va ser rodada entre el Japó i Barcelona.

El 2011 s'estrena dins la secció Berlinale Specials del Festival internacional de Berlin el documental Escuchando al Juez Garzón, on dona veu al magistrat a través d'una entrevista amb l'escriptor Manuel Rivas. Un altre documental, Marea Blanca (Blanc Tide), que parla de la catàstrofe ecològica del petrolier Prestige a les costes de Galícia, va sortir l'any següent, el 2012. Aquest mateix any realitza Ayer no termina nunca, protagonitzada per Javier Cámara i Candela Peña. Va ser estrenada al Festival Internacional de Cinema de Berlín dins la secció Panorama. 

Durant 2013 dirigeix i escriu Another Me, una coproducció internacional protagonitzada per Sophie Turner, Rhys Ifans, Jonathan Rhys Meyers, Claire Forlani i Gregg Sulkin. La pel·lícula es va estrenar al Festival de Cinema de Roma. El mateix any es trasllada a Nova York on dirigeix  Aprenent a conduir (Learning to dirve). 

2014 dirigeix  Ningú no vol la nit, filmada entre Noruega, Bulgària i Espanya. La pel·lícula explica la història de l'esposa de Robert Peary en la seva aventura per arribar al Pol Nord. 

Sempre interessat per denunciar injustícies i donar veu als que les pateixen, el mateix any va rodar el documental Parler de Rose, prisonnière de Hissène Habré. A partir del relat de Rose Lokissim (1953-1986)  En col·laboració amb Netflix el febrer de 2019 va realitzar Elisa y Marcela, un film inspirat en el que el 1885 va ser probablement el primer matrimoni de dues dones dels temps moderns i que es va celebrar a la Corunya a la darreria del segle XIX El film va ser rodat al Vallès.