París, Texas

Wilhelm Ernst Wenders (Düsseldorf, 14 d'agost de 1945), conegut com a Wim Wenders, és un guionista, productor, actor i director de cinema alemany que també ha treballat als Estats Units.

Va estudiar parcialment medicina i filosofia a la universitat de Friburg de Brisgòvia, tot seguit va fer fotografia. 

Del 1967 al 1970, Wenders va freqüentar la Hochschule für Film und Fernsehen a Munic, i ja el 1967 va realitzar el seu primer curt Escenari (Schauplätze). A l'any següent en va fer tres més: El mateix jugador dispara de nou (Same Player Shoots Again), Klappenfilm, dirigit conjuntament amb Gerhard Theuring, i Victor I. El mateix any començà a col·laborar com a crític en Filmkrit i Suddeutsche Zeitung.

El seu primer llargmetratge el va realitzar en acabar la carrera, Estiu a la ciutat; dura tres hores i tracta d'un home que surt de la presó, i comença a viatjar sense meta. El segon és La por del porter davant el penal, 1972, sobre una novel·la de Peter Handke, de qui se sentirà a prop tota la seva vida. Des de llavors farà una pel·lícula cada any.

Havent nascut en una època en què Alemanya va començar a girar cap a la cultura nord-americana per oblidar el seu propi passat, Wenders tendeix a explorar a les seves pel·lícules la presència nord-americana a l'inconscient europeu, o més concretament l'americanització de l'Alemanya de postguerra.

Amb tres pel·lícules el seu nom es referma: el 1974 Alícia a les ciutats, Fals moviment (que parteix del Wilhelm Meister de Goethe) i En el curs del temps (1975), per a molts les seves obres mestres de joventut. Amb L'amic americà (1977), basada en la novel·la El joc de Ripley, de Patricia Highsmith, Wenders va ser conegut internacionalment.

A partir d'aquell moment, s'instal·la, en part, als Estats Units (amb Coppola i Fred Ross), Wenders va començar el que podria anomenar-se la seva etapa més prolífica, encadenant títols experimentals com Lightning Over Water (Llampec sobre l'aigua) (1980), documental sobre l'agonia i la mort del director Nicholas Ray, que el va codirigir, i Hammett, 1982, L'estat de les coses (1982) amb històries intimistes com Paris, Texas (1984), El cel sobre Berlín (1987) o la seva seqüela Tan lluny, tan a prop! (1993).

El 1985, havia rodat una pel·lícula singular, Tòquio-Ga, sobre la vida del director japonès Yazujiro Ozu, el director amb qui més havia après a la seva vida. També va rodar a Portugal, entre altres llocs, on va conèixer al director Raúl Ruiz, i va fer films-homenatge a Antonioni i Ray.

El 1998 va filmar, amb un grup reduït, Buena Vista Social Club, sobre un grup d'oblidats però llegendaris músics cubans, les edats dels quals oscil·laven entre els 60 i 80 anys. Aquest documental registra el retorn a Cuba del músic nord-americà Ry Cooder, moment en què es reuneix amb el vocalista cubà Ibrahim Ferrer i la resta dels músics per enregistrar un àlbum. Aquest singular document recull els músics a l'estudi on els registraven ia més rastreja les seves vides en una Havana filmada evocadorament.

Entre les seves últimes produccions, hi ha el llargmetratge rodat en format digital Trucant a les portes del cel (2005). El setembre del 2009, estava a punt de començar a rodar amb la seva amiga Pina Bausch un documental en 3-D sobre la manera d'observar el món d'aquesta coreògrafa, però després de dos anys de preparació, aquesta va morir. Tot i això, arribarà a filmar Pina el 2011 amb el suport dels membres de la companyia d'aquesta artista (el "Wuppertal Dance Theatre"), que van insistir a seguir, com un homenatge a la gran creadora de la dansa actual. Es van posar com a condició no posar dades biogràfiques ni fer entrevistes amb conegudes, només basar-se en les seves coreografies.

A més de llargmetratges, Wenders també ha tingut una important activitat com a director de curtmetratges, de documentals i de programes per a la televisió, així com guionista, productor i fins i tot actor.